Header Ads

LA CARTA LLEGIDA QUE SEMPRE ES GUARDA



Acabo de reveure una escena d’una gran pel·lícula de la qual n’he parlat en algunes ocasions. Ha estat mentre ordenava el disc dur per triar què mantinc a l’arxiu i què descarto. El fragment ha estat escollit a l’atzar però sabent que, tractant-se de la pel·lícula que es tractava, seria el fragment ideal. Així doncs, explico l'escena que he vist:

En una fonda d’un petit poble italià es coneixen dos joves. Ella és de la zona i ell, un viatjant que busca un lloc on dormir aquella nit.  Al pati, parlen dels núvols i del temps, arriba la nit i als dos els queda el desig de fer l’amor, dormir junts, besar-se i acaronar-se durant hores, estar-se un dins de l’altre eternament. Però això no succeeix i passa la nit, cadascú a la seva habitació, i es perden la pista al dia següent. Però al cap de poc temps, un any, el destí els dóna una segona oportunitat i es retroben. Parlen pel carrer, comparteixen silencis i van a casa d’ella. Un cop dins, es produeix la conversa que explico ara. 

En la retrobada, ella li explica a ell que ha viscut un any amb un home i que aquest home fa pocs dies li ha escrit una carta que sempre ha guardat. Ella diu que la sap de memòria, que la carta parla d’aromes i perfums, i que certs perfums entren de cop i et captiven amb rapidesa. L’home li explica a la carta que porta dins seu l’olor de la seva pell i les seves paraules. 

I ella continua explicant: l’altre dia era asseguda al lloc on havíem estat el darrer cop. Em vaig quedar allà i sentia que tu (referint-se al jove que l’acompanya) erets aquell home. I acaba l’escena quan ella afegeix: les paraules, també escrites, sempre fan el bé. Una dona l’espera, l’espera sempre.

La tendresa de l’escena, la distància entre els dos protagonistes marcada només per un any i la proximitat que ambdós tenen a l’instant de retrobar-se, la complicitat en les mirades, els gestos mesurats i previsibles per l’altre, la necessitat de ser i estar junts tot i haver viscut a quilòmetres durant aquells mesos. Tot fa que el retrobament sigui un moment màgic, suau,calmat, adient i tantes altres coses. 

Tots guardem una carta, unes paraules, unes imatges. Fisicament o en la memòria, tots duem records de moments que ens van negar o varem negar-nos viure, situacions on hem errat o errades dels altres que ens han tocat també a nosaltres. I sempre hi ha altres moments nous però també temps per viure els vells que encara esperen.

Em venia de gust explicar-vos aquesta revisió de la pel·lícula que, com abans, segueix sent la meva preferida. Comparteixo el fragment amb vosaltres. Segur que molts enteneu què volia dir quan em llegiu ara. 

1 comentari

Marta Guivernau ha dit...

Quina escena més intensa tot i la calma que ofereix a l'espectador. Realment, Òscar, amb la carta que ella diu tenir i saber-se de memòria està fent un crit cap al jove quan li explica la seva existència. Em dóna aquesta sensacíó, que ella només se sent compresa i estimada pel noi amb qui fa un any que no es veien i necessita notar aquestes sensacions i tornar amb ell a qui ella mateixa s'ja negat temps enrere. No ho sé, tot plegat és el què em comunica aquest fragment tan especial. Les teves conclusions finals, i el perquè de l'escrit, desperten com sempre tot un riu d'emocions. Gràcies per escriure-ho.

Amb la tecnologia de Blogger.