Header Ads

LA JOVE, UN HOME I UNA DONA



Escric aquest text amb l’alegria de saber que els tres poemes eròtics que vaig compartir l’altre dia amb tots vosaltres són, de moment, tots tres finalistes i tenen possibilitats de guanyar ens els certàmens convocats. Els podeu rellegir AQUÍ.

I aprofito l’èxit que han tingut els poemes entre vosaltres, lectors i lectores, i els comentaris cara a cara de molts dels meus amics, per compartir ara amb vosaltres una quarta poesia que també havia escrit i vaig descartar al seu moment. Espero que us agradi.

LA JOVE

La jove del vestit obert es lleva a l’hora en que les paraules estan de festa perquè ella mateixa és una festa quan estira les seves cames al sol i el vent la recorre amb els seus dits infinits. 

Un tricicle de fusta l’espera al costat de les flors del pati i un niu de papallones cegues es despulla entre els seus ossos de mel. 

I al seu llit de plomes blaves, ella hi penja les seves trenes de blat i compta les abelles mortes fins quedar-se dormida mentre la tarda l’acull amb els seus llavis grocs. 

La jove del vestit obert es desperta a l’hora en que els rellotges somien perquè ella mateixa és un somni quan obre el seu vestit i els pardals s’amunteguen bojos d’amor sobre els seus pits de paper. 
 
Acabo aquest escrit compartint encara una nova poesia. Aquesta no és eròtica. Aquesta és possible que vagi cap a les pàgines del meu proper llibre. 

De moment m’acompanya mentre segueixo escrivint, se’m posa sobre els cabells i llença una escala feta de paraules ordenades per on una dona i un home baixen sigil·losament per observar-se des de l’interior de la retina que els va crear, la meva retina. Però encara no els he donat permís per guaitar.

GUIÓ PER UNA FUTURA TRISTA HISTÒRIA

Una dona està aturada sobre un pont que no va existir mai. 

La seva pell, que mai va ser besada, sura sobre les aigües del temps com un record sense rostre.

Una carta mai llegida lluita per arribar a la vora del riu perquè algú se la miri. 

Un home que mai ha llegit, que no sap què és llegir, que mai va aprendre, troba la carta i el cos sota el pont. 

L’home plora d’impotència mentre la carta es desfà als seus dits. 

El riu, que és ple de llàgrimes, te compassió d’ell i li revela el secret de la carta. 

I l’home, boig d’amor, ajunta les seves nits i els seus deliris per llançar-se des d’aquell pont que no va existir mai.

Amb la tecnologia de Blogger.