22 de febrer 2014



Segueixo enamorat d’ella, neguitós quan la miro perquè sé que li falta quelcom que no li puc donar, alguna cosa que necessita i se m’escapa. M’arrapo a les seves maneres, als seus pensaments i la seva evolució. Intento conviure amb ella en completa pau, cercant una harmonia entre els dos, dissimulant els meus defectes i perdonant els seus, sent conscient que ella em falla i jo li fallo a ella. 

Se’m gastaria el cos de tantes ullades com li faig, seguiria cercant el seu nord amb un astrolabi efímer però constant, m’enfadaria amb ella però només dos segons i li disculparia tantes i tantes emocions que m’ha regalat, tants sentiments que m’han omplert tafanejant-la de cap a peus. I sempre, en tot moment, li diria, ara i sempre, sincerament... que l’estimo, 

Com canta el meu bon amic Joan Amèric... Si no t’importa vine perquè hi ha mil paratges per proclamar el dia. 

Aviat, molt aviat, la segona part.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -