AGRICULTURA MENTAL

Després d’uns anys de silenci, tot ha tornat al seu lloc i els Premis Literaris de relats de Constantí han revifat amb molta força. Aquest diumenge la Biblioteca Municipal del municipi s’ha omplert per l’acte de lliurament d’aquests guardons. Enguany s’hi havien presentat quasi 300 obres – algunes procedents de l’estranger- i per tant es pot parlar d’un nou èxit de participació. Els relats havien de parlar de la joventut i tot allò que la relaciona, ens hi relaciona o hi relacionem.  El primer premi ha estat atorgat ex aequo a Marga Monescillo i Miquel Lluis Rubio en la categoria d’adults . En categoria junior ha vençut Tom Colomer i en la de joves, Maria Comes. L’Ajuntament de Constantí ha pres una molt bona decisió al recuperar aquests Premis Literaris que impulsa des del primer dia l’editorial Silva amb el bon amic Manolo Rivera al capdavant.  Tot allò que sumi i aporti a la cultura ha d’estar ben viu. La capacitat de crear que tothom té amagada, com la cre...

El cafè és al punt. Com cada matí, me’l dono amb la devoció que es destina només a la persona estimada. Li poso el sucre, el remeno i me’l bec acompanyat de les paraules que no dic. És així com sé que s’enceta el dia. Sense aquests gestos, i molts altres, no hi ha sentit en la vida.  Allò que ens serveix al camí és la forma senzilla i real de dir-nos, cada matí, que hi som presents i que som feliços d’estar amb nosaltres mateixos.  Foto: el matí que neix a casa meva, tot just avui.

Cada paraula en una branca i al final, l’arbre de la vida serà la mort del camí sense perspectiva. L’única religió del món és la de l’esperit de la carn, la que ens fa comprendre que ens salvarem només si ho volem. El nostre interior s’amaga de tot, també del nostre pensament. Embogeixen junts, plens de mots que parlen d’afecte però no viuen ni es noten.  Tot allò que es diu i que no es pensa és paraula. I cada paraula és en una branca. I al final...

Lentament, perquè necessito aprendre cada dia però no vull deixar de tenir dies per endavant, vaig coneixent molt més a fons la música del Pau Vallvé i la personalitat que hi dibuixa als seus sons i, especialment,a les seves lletres.  Diu el Pau que ell no fa música per saltar però que si el que vols és saltar des d’una terrassa al buit, la seva música és prou adient. Sarcasme, afegeix. I també realitat, conclou. Quan vaig decidir-me a organitzar l’esdeveniment cultural italià que farem a Tarragona en pocs mesos, tema del qual n’he parlat darrerament, tenia clar qui volia que protagonitzés els concerts. Els meus companys de viatge en aquesta aventura – aviat donaré noms- van estar-hi d’acord.  Inicialment doncs hi havia una llista de sis cantants pels quals teniem molt interès. Especialment per dos d’ells. I es va assumir el repte de portar a dos dels sis fins a Tarragona. Avui, ara mateix, ja puc dir-vos que s’ha complert el repte. Avui us puc avançar que el Pau...

Hi ha cançons que marquen la teva adolescència i les del Black em porten un record immens i dolç. Quan va aparèixer primer cop com a cantant, amb un disc que va triomfar a tot el món i un tema anomenat “Wonderful Life”, vaig comprar-me aquell vinil. I també el segon disc que va publicar. I el següent, i l’altre.  Me'ls guardo tots. I tinc les seves cançons al meu llistat de Spotify per escoltar-les cada setmana. Em venen el cap la gran “Everything’s coming up roses”, “Paradise”, “Sweetest smile”, “All we need is money”, “I can laugh about it now”, “Now you’re gone” i tantissimes altres composicions que he gaudit i encara gaudeixo en molts moments i especialment quan surto a caminar als vespres pels camins del poble on visc.  Quan el Black va decidir abandonar el projecte com a Black, va mantenir la seva carrera regalant, com a Colin Vearncombe que era el nom real d’aquest cantant anglès, tantes altres cançons bones. Ell, en Colin o en Black, va tenir un accident d...