MADRID 1987
Tots tenim l’hàbit de crear mites però els mites són feliços passant desapercebuts, sent banals i senzills elements que transiten per la terra. Tots tenim referents, fonts de les que bevem, algú que ens ha adoctrinat, que ens guia d’una o altra manera. Però, us heu preguntat què faríem si tinguéssim davant a un d’ells, un personatge a qui admirem i amb qui ens emmirallem, i comprovéssim que es desdibuixa, que s’esfondra com un gran gratacels davant nostre.
Madrid 1987, pel·lícula del sempre genial
David Trueba, ens posa en safata la visualització i el plantejament d’aquesta
pregunta que us formulo. Una jove estudiant captivada pels articles d’un
periodista va a casa d’ell i el coneix en persona. Minuts després, els passa
quelcom que els manté ben a prop, a pocs metres, durant la resta de la història.
Hi ha dos sols actors. El gran José Sacristán
que omple la pantalla amb la seva veu i la bellíssima Maria Valverde, actriu de
qui em vaig enamorar quan va iniciar la seva carrera i que encara em té corprès
en cada projecte cinematogràfic que fa.
El guió de la pel·lícula és una autèntica
joia. És ric, actual, convincent, generós amb els dos protagonistes, captura l’atenció
de l’espectador. Si teniu l’ocasió de veure aquesta creació, no us la perdeu.
És una peli per gaudir-ne de punta a punta. Us deixo un petit tast d’un
minutet.
Comentaris