08 de gener 2016




De totes les imatges que he fet aquests dies a l’illa, la que avui comparteixo té una significació especial. Quan vaig entrar al claustre de la capella que acollia l’exposició de pintures i escultures d’un autor que no coneixia fins aquell dia –Aniellantonio Mascolo- aquesta figura em va cridar l’atenció.

No sé si la nena o l’ocell però un dels dos, ignorant el perquè, va fer-me un senyal. Volien que els mirés amb calma, que els observés, que d’alguna manera entengués el seu missatge, aquell missatge que fa dècades que intentaven transmetre. La nena o l’ocell clamaven llibertat, demanaven permís per volar, marxar, abandonar la sala, deixar de ser observades, desvincular-se de les altres obres, seguir en solitari el camí.

D’aquella senyal, que jo si vaig entendre, no vaig dir res a ningú. Però a la nit, després de fer el bany a la piscina termal de l’hotel que era tot el dia i nit a 39 graus de temperatura, vaig anotar les quatre paraules que vaig creure entendre mentre observava l’escultura. El pensament constant en una persona que m'apassiona  -diguem-ho així- fa molts mesos i que allí tenia lluny però també ben present, va ajudar  molt a concebir-ho tot.

I ara, en aquest sa exercici de nuesa  que practico amb vosaltres, allibero el missatge amb l’esperança que mentre el llegiu, la nena i l’ocell vagin perdent la immobilitat en la que viuen i s’alliberin del pes que les manté lligades al claustre de la capella, en aquest món que cada cop mira menys els petits detalls i l’art dels gestos delicats. També ho faig amb l'esperança que algun dia, pel motiu que jo desitjo, la destinatària llegeixi l'escrit. El text d'aquella nit, diu així:

CONFESSO, AQUESTA NIT

Confesso, aquesta nit, que el mar estén un mantell de cristall cada nit en que els estels fan senyals al cel perquè no se’ls escolti. Confesso, aquesta nit, que la brisa transmet el missatge de llibertat més clar: he matat, en mi, la teva imatge. I em suïcido en l’art per néixer de nou en blanca matèria. 

Confesso, aquesta nit, que a tu sempre et sento, que et somio en l’amor. Perquè l’amor és com el mar i el mar és la llum que brolla dintre meu, en la forma intocable que ara mor i em dóna vida.   


One Response so far.

  1. Anònim says:

    Tot i que hi ha altres, aquesta és una de les entrades al blog que més m'agraden.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -