18 de gener 2016




No m’he sabut mai definir quan em pregunten si sóc més de fred o de calor. Per un costat, l’estiu m’agrada per la possibilitat de gaudir els paisatges amb els colors més vius, per la proximitat amb els amics que en mesos càlids també ho són. L’hivern em regala també molts bons moments. La calidesa de la llar quan ens tanquem a casa pel fred, la foscor del dia quan encara és de dia i els pensaments s’avancen per por a perdre’s en la nit. 

L’estiu és una illa desèrtica, tal vegada Itàlia o Grècia. L’hivern és una cabana al mig del bosc o una casa de pedra aïllada de la gran ciutat, en un poblet petit o potser al mig del no res. Les dues estacions, i els dos paisatges que dibuixo mentalment, tenen en comú la deserció interna de la persona. Al mig d’una illa o en  un poblet tancat en una casa, la soledat cercada o compartida permet el creixement.

Hi han, perquè sempre existeixen o poden existir, vincles que uneixen els dos paisatges. En el meu cas, les llenques són els elements que fusionen les idees temporals i permeten una estabilitat interna. Llenques de terra, de pedra, de fum o llenques de mar, llenques de gel que recorren silenciosament els oceans i viatgen canviant de forma de manera constant. 

Mirant-me les imatges de la fotògrafa Camille Seaman, que es dedica entre altres coses a captar els icebergs solitaris, me’n adono de la necessitat de canvis que tenen els nostres dies. Perquè cada llenca de gel que ara mirem ja ha mort en la forma en que la contemplem i ha donat pas a una altra estació solitària que ens contempla i espera que la contemplem. 

Són llenques al mig del no res o, previsiblement, nosaltres esdevenim un no res davant d’aquell espai fred però ple de calidesa. 




Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -