I TANMATEIX

Feia dies que tenia pendent una conversa amb un bon amic, una xerrada per esvair pors i foragitar dolors que els anys han anat sumant al meu ésser. Em convenia parlar i ser escoltat, sense pretensions de trobar paraules després del meu monòleg o, més ben dit, trobar les paraules exactes sense discursos banals ni consells. 

I feta la xerrada, on he esclarit moltes coses i que m’ha servit per reconfortar-me interiorment, he trobat aquesta pantalla en blanc que ara, des del despatx de casa, omplo amb aquestes paraules.

VAIXELL D’INFÀNCIA

Sóc el nen que juga amb l’escuma dels mars desnonats. En aquella platja embanderada de gavines hi estiro els meus braços, com xarxes lleugeres, mentre les ones pessiguen els meus somnis. I una sola llàgrima esclata contra les roques. 

Els esculls treuen el cap a la vora. Venen descalços a ballar sobre la meva ànima i als seus llavis hi diuen algues i coralls, el llevat del mar convertit en bes. Moc els meus peus com dos vells rems i el meu cor és un oceà de rostres i de mans. 

I entro dins d’ells sense adonar-me’n, amb el meu equipatge de sorra aferrat al timó del vent i a la proa dels anys on una veu, que no és la meva, lleva l’ancora d’aquell petit vaixell que s’allunya amb la meva infància a bord. 

...

Ara, mentre escric, m’acompanya la veu de Lluis Llach. Hi ha un tema que lliga amb el que jo he apuntat perquè el meu és un relat d’infància i maduresa i la cançó d’en Lluis fa prosa poètica del present. 

I tanmateix la gent se´n va per sempre més, deixant un regust amarg pels espais de l’ànima, així aprenem que en viure anem morint i ens corprèn que aquesta llei sigui tan certa. Així doncs, buido les maletes per a l´adéu, desfaig els pobres cabdells que a la terra em lliguen, viuré mirant-te els ulls, que solament és en ells que puc gaudir del gest de viure. Jo vinc d´un món de gestes i naufragis i m’agrada si el meu cant commou l´oratge.

L’escoltem?