SÓC
Sóc l’objecte que
sóc i sovint en sóc un altre i estic lluny assegut entre aigua i terra. I
dormo, dormo la gegantina aventura de la paraula humana estripada i èbria,
sagnant en el record dels morts que sembla que vinguessin de dintre i
sanglotessin al veure’m escriure els seus noms.
I ara, quan surt
de la meva boca aquesta tonada de pluja i sol mullat, m’estiro per totes bandes
i respiro cicatrius, recullo les engrunes que li sobren a l’ànima i tinc fred. i
em desperto al mig de les roses sense
entendre encara qui viu o estima.
Per això és que
el meu melic no té edat i segueixo esperant el dia dels petons perduts, just
ara en que les meves ungles no tenen ganes i el meu cap està més trist i fosc
que mai, just ara que els meus somnis són anònims i els meus ossos ja no troben
el murmuri dels segles.
I torno a lletrejar
cendres, a perseguir a la meva ombra i a aquest arbre que agonitza entre els
meus dits i que enterraré amb mi quan voli en espiral i mori per sempre.
Però el cel no em
coneix encara ni escolta de lluny l’acord de sons que duc al cap. No em coneix
i sóc l’objecte que sóc i sovint en sóc un altre i estic lluny. I m’estenc per
carrers i places, i poblo estels.
Comentaris