SÓC

Sóc l’objecte que sóc i sovint en sóc un altre i estic lluny assegut entre aigua i terra. I dormo, dormo la gegantina aventura de la paraula humana estripada i èbria, sagnant en el record dels morts que sembla que vinguessin de dintre i sanglotessin al veure’m escriure els seus noms. 

I ara, quan surt de la meva boca aquesta tonada de pluja i sol mullat, m’estiro per totes bandes i respiro cicatrius, recullo les engrunes que li sobren a l’ànima i tinc fred. i em desperto al mig de les roses  sense entendre encara qui viu o estima.

Per això és que el meu melic no té edat i segueixo esperant el dia dels petons perduts, just ara en que les meves ungles no tenen ganes i el meu cap està més trist i fosc que mai, just ara que els meus somnis són anònims i els meus ossos ja no troben el murmuri dels segles. 

I torno a lletrejar cendres, a perseguir a la meva ombra i a aquest arbre que agonitza entre els meus dits i que enterraré amb mi quan voli en espiral i mori per sempre. 

Però el cel no em coneix encara ni escolta de lluny l’acord de sons que duc al cap. No em coneix i sóc l’objecte que sóc i sovint en sóc un altre i estic lluny. I m’estenc per carrers i places, i poblo estels.