EL CAS, EL COS
Quan ditejar ja no és permès, el cel té a sota
l’ànima i les paraules d’amor no duen llum. I hi ha llàgrimes absents,
somriures imaginats, matinades davant de qui ja no és, de qui ja no hi és.
La carícia és orfe dels palmells, l’ascensió
és trista i penosa, l’aire és fred i les escletxes de la memòria trenquen també
les parets del present. Crim o atzar, certes pèrdues són finals que es
repeteixen fins que un d’ells resol el cas amb pau al cos.
Comentaris