SOSA I PARRA, DUES DAMES I EL SEU LLEGAT

El pianista de la Mercedes Sosa, el Popi, em va comentar no fa massa que està convençut que l’Amèrica Llatina ha regalat al món grans dames de la cançó. Va ser en una trobada que ja us havia comentat (llegiu aquí) i en la que va donar-me un nom clau en la cançó femenina de poesia i protesta d’aquelles terres. Després de la Negra, deia el Popi, va la Violeta Parra. O potser al costat més que darrera o al davant, afegia. 

És ben cert que la música de Violeta Parra transmet missatge clar, que les seves lletres són les lletres del poble més humil, dels camperols i les persones sense recursos, de les que eren esclavitzades en aquelles èpoques no tan llunyanes que explica ella. Les veus canvien, muden perquè els cantants moren malgrat ens deixin, per sort, el seu llegat. Les idees i els pensaments, com les musiques i les lletres, caminen sobre altres cames i viuen en altres veus d’altres cantants. 

Avui comparteixo aquesta versió d’un clàssic de la Violeta. Ara el canten, a duet, dos cantants amb gran projecció internacional. El temps ho dirà. Aquí ja estan fent soroll, allà el faran aviat. Gaudiu d’aquest tema en directe des de l’Auditori de Barcelona. Ells són l’Alessio Arena i el Guillem Roma.  

La foto, que em reconforta molt quan la miro, és de la Violeta Parra.