EL PORTER I HEROI DEL REUS

Un dels meus records d’infància em trasllada al camp del Reus Deportiu. Recordo que el meu pare m’hi portava a veure el futbol, que hi havia els meus tiets, que tots gaudien escridassant l’àrbitre i també recordo l’olor a pipes i a cervesa, als quintos que es bevien ells.

D’aquella etapa em va quedar gravat un nom, Capó. Els anys que us comento, a principis dels vuitanta o sigui que jo tenia deu o onze anys,  el Reus de futbol jugava a la Tercera Divisió i alguns anys jugava fins i tot la promoció d’ascens a la Segona B. El porter del Reus era en Capó. Em venen al cap les seves aturades, les seves estirades rebutjant la pilota rematada per l’equip contrari, les seves proeses i al públic cridant el llarg “uuiiiii” i aplaudint a aquell heroi, mig calb i amb un bigoti espès, anomenat Capó. Un any, el Reus va jugar la promoció d’ascens primer amb el Júpiter i més tard amb l’Arosa. I va pujar a Segona B. Era el 1982.

Avui llegeixo que l'Andreu Capó s’ha mort a la seva ciutat menorquina natal, Ciutadella, on va treballar molts anys al sector de la hostaleria. Fa trenta anys, no es pagaven nòmines tant insultats i vergonyoses als jugadors de manera que quan acabaven la carrera, s’havien de posar a treballar. En Capó era cambrer d’ofici i porter-heroi en hores extres i d’oci. Ha marxat jove, amb 71 anys, però no em deixa orfe de records. Seguiré recordant les seves gestes, els “uiiii” del meu pare i l’olor a pipes i a cervesa.

A la foto, en Capó als anys 80.