VAS TRUCAR, EM CASAVA

Fa un any que vas trucar, em casava, et pensava a totes hores, et tinc sempre present. Ets tu, sempre.
El somni que tinc al cap des d'aquell dia, és així si tu ho vols:

La taula plena de llibres disposats a viatjar d'una casa a l'altre, conscients de la bona lectura que rebran, ansiosos de ser tendrament devorats. Plats nets acabats de rentar després d'un dinar, senzill, exquisit i amb complicitats. Cigarretes apagades al cendrer i dues companyes seves cremant plàcidament als llavis dels dos que parlen, es busquen les mirades, intercanvien tímidament carícies a les mans resseguint-les amb els dits i es senten diferents, atesos i plens. 

Una pel·lícula i un concert de reserva en una bossa adormida contra la paret del menjador, un disc pendent de ser escoltat per girar pel món, telèfons dispersats a tots els racons i l'esperança que no sonin. 

La sinceritat esdevinguda, les pors reconegudes i lògiques, el contacte sense tàctica ni estratègia, la innocència de ser-hi sense pretensions ni objectius previs. El retorn ple de presses per no accelerar res, per dosificar les emocions. I les abraçades del comiat momentani, una petita pausa que toca i que s'omple de tendresa i més calma. Una sensació estranya a la panxa  i el cor bategant amb una intensitat indescriptible. Un T'estimo i un jo també.  I tot ben cert.

Vas trucar i jo em casava. I no vaig saber si deixar-ho tot o si es que deixava res, si seguir o continuar en un nou camí, sabent que junts, i només junts, podríem ser feliços, sabent que ho sabies i ho saps tot i les pors que t'endevino i les que em sé. Si mai un sol polsim del teu parer et fa pensar que això és possible, fes-me un gest de nou i reviuré.

Post escrit el 12 de setembre del 2008 al blog "La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua".