LA SOLEDAT DE LA MAGNÒLIA
El problema és quan la soledat la tens – i la
vius – de manera obligada, perquè et falten les persones que abans més t’omplien
i alimentaven l’existència. Havent llegit el text que avui us recomano molt
especialment, he entès moltes coses. I no en sóc pas jo l’autor, és la blocaire
Magnòlia que, com alguns ja sabreu, respon al nom de Fina i és la meva mare.
Sempre li he dit, d’ençà que va començar a
publicar, que el més important és que s’alliberi escrivint, que perdi la por i
no pateixi si comet errades ortogràfiques (cada cop en fa menys) o composa
malament els paràgrafs (cada cop dóna millor forma als textos). Sempre li he
dit que importa, única i exclusivament, que allò que expliqui arribi a qui ho
llegeixi.
El text que ha publicat fa pocs dies, anomenat
“Soledat”, crec que és una gran reflexió, un escrit que ja signaria jo ara mateix,
un buidat que li tocava fer i que sé que li ha anat bé. La mort del seu fill
(el meu germà), la seva mare (la meva iaia) i el seu marit (el meu pare) en
només cinc anys, és un pes massa dur per caminar amb ganes i forces. I ella les
treu cada dia d’algun racó de la seva ànima per llevar-se i viure tot el bé que
pugui.
He tingut, sense cap dubte, la millor família
que em podia tocar. No us puc dir massa cosa més (o potser en puc dir masses i
no estic prou animat). En tot cas, dediqueu tres minuts del vostre temps i
llegiu aquest text de la meva especial i estimada Magnòlia. El podeu llegir
AQUÍ
Al text de la mare li he posat banda sonora.
És aquesta que us comparteixo però abans llegiu l’escrit.
Comentaris