GAUDIR DE LA GISÈLE

Que bell és veure que la gent envelleix sense perdre massa la salut i, encara més important, la dignitat que tenim tots com a persones humanes. Emocionen segons quins casos. Avui us parlo del de la Gisèle Casadesus a qui no coneixia fins fa cinc anys. La vaig descobrir veient “Mis tardes con Margueritte”, al costat del Gerard Depardieu. Aquesta és una petita obra d’art que s’ha de veure si s’estima la bellesa, els detalls i el setè art.

La Gisèle era ja gran quan va filmar aquest film, tenia 96 anys. I Ara, cinc anys després, acaba de celebrar els 101. El seu estat de salut és delicat per l’edat però no és greu en cap moment. No treballa ja al cinema ni al teatre perquè, diu ella, que ja li tocava descansar. La primera obra de teatre que va representar i la primera pel·lícula en la que va intervenir, va ser l’any 1934. Imagineu-vos. 

No cal que us digui que a França és molt popular i que aquí no la coneix ni el “tato”. El nostre país, com molts altres de l’Europa i ja no parlem de més enllà, té la virtut de consumir allò més comercial i deixar per a les minories (cada cop més minoritàries) les dolces engrunes de la qualitat de vida que regalen les arts com el cinema. 

Si teniu l’ocasió de veure cap de les seves intervencions teatrals, a la televisió o a la gran pantalla, no la perdeu. A les persones, encara que no les coneguem però pel simple fet que ens alimenten culturalment o espiritualment, val la pena gaudir-les quan encara són vives. I ella, la Gisèle Casadesus, ens està regalant molts dies i molts anys. 

La primera imatge que acompanya aquest post és una escena d’ella amb Depardieu. La segona és de la Gisèle actual, una foto de fa uns mesos.