RIEMEN EM DU A SAVALL I SAVALL, A CERTS ORÍGENS

Aquesta setmana he acabat de llegir una de les bones creacions de Rob Riemen anomenada “La universidad de la vida”. Coincideixo en molts dels plantejaments d’aquest filòsof holandès i de fet, moltes d’elles ja les he expressat aquí en algunes ocasions. Altres no però tot arribarà. 

Riemen defensa que cal defensar al màxim la idea que la cultura és útil a tots els nivells socials, pensa que ara necessitem humanistes i no ens fan falta els psicòlegs, que els nostres dies no són plens de malalties de l’ànima sinó plens de valors desapareguts que són els qui ens feien més humans, més propers, més feliços. Comparteixo com us deia aquestes idees (conviccions al mateix temps) que desenvolupen ell, un servidor i moltes altres persones. Cadascú, òbviament amb humilitat, des del seu episodi i caverna. 

En certa manera, les paraules de Rob Riemen són molt semblants a les d’una entrevista que vaig llegir fa uns mesos en una interessantíssima revista cultural estatal. Li feien al Jordi Savall, mestre musical expert en sons antics i música de cambra. Ell deia que l’ésser humà sembla que no compti perquè compten les nacions, els poders financers i la tecnologia. També recordava que una de les tragèdies d’avui dia és que la qualitat de vida de l’ésser humà ja no està al centre de l’interès.

El Jordi Savall, a qui he tingut l’honor de conèixer fa uns quants anys i d’entrevistar-lo a la ràdio, regala sempre frases d’aquelles que obren un debat intens, de les que permeten fer xerrada i tertúlia sempre que tinguis a prop les persones adequades. Una d’elles, que recordo d’aquella entrevista, deia que si ja no som capaços de cantar una cançó de bressol als nostres fills, de ballar i de fer música amb ells, aquests fills no es desenvoluparan plenament com a éssers humans.

La imatge escollida és del Jordi, al despatx de casa seva (viu al mig del bosc).