CENT PORTES ENMIG DEL CAMP

Notes un déjà vu i et trobes en un espai que trepitges cada dia i que avui et recorda a un indret ben diferent i molt llunyà. Aquest vespre era assegut a les escales que duen a la terrassa de baix de casa, mirant els camps de conreu que hi ha al davant. De cop, i sense pensar-hi, m’ha vingut a la ment el Mea Shearim, el barri antic de Jerusalem.

Se’l coneix com el barri de les cent portes però no les té pas. Són les cent portes preconitzades pel Torà, tants cops narrades a la Sinagoga i a les ments dels qui visiten aquest barri hebreu. Allí, al Mea Shearim, el paisatge ha canviat. On hi havia cases hi queden les restes dels murs i els marcs de fusta pobre que sostenien les portes. 

Als camps de conreu de davant de casa hi ha els troncs dels arbres que s’han nuat amb l’estiu i ja no tenen fruits ni fulles. No és pas el camp de les cent portes, ni el dels cent arbres. El camp de davant de casa és, en si mateix, la Sinagoga on m’hi abandono per trobar-me interiorment cada dia. Necessito aquesta mena de dosi d’espiritualitat cada tarda, la reclusió interior mentre el cos resta immòbil i la ment s’esvaeix fins que arriba, com un regal o recompensa, la calma necessària de tots els dies en que sóc mortal.