EXILIAT A LA MUNTANYA O SOLITARI AL CARRER

El text d’avui és d’aquells encadenats. Primer recordo aquest fragment de Carlo Levi, escriptor i artista exiliat a les dures i pobres terres de la Lucania.  

Exiliat sobre una muntanya,

ritual i ferotge,

miro amb els ulls oberts, un món antic. 

Amb les paraules de Levi al cap, escric aquesta mena de conte breu:

Fa poc ens varem trobar de nou. El carrer era ple de gent però vaig notar com algú em mirava. Era una sensació quasi oblidada. Em vaig girar i la vaig trobar. Varem caminar la resta de la tarda i mai, que jo recordi, mai havíem parlat tant. 

No tot ens havia anat bé. Els dos ho havíem intuït però a l’explicar-nos-ho, ens sentíem contents. I sé que ara no serà una passió com sí ho era abans, però al final som nosaltres, per més que hagi passat el temps. Perdrem la por i succeirà de la forma més lògica. Succeirà. 

---

I el conte (text) breu, es remata amb aquesta delicatessen cantada de l’Anna Roig. I de cop s’il·lumina una cosa dins teu,  i de cop et dius “Que bé, ser aquí”. 

El colofó és la imatge. La vaig fer a l’hotel de Matera, el passat mes de juliol, a petició de la model de ferro que va caure sobre el meu llit. No va haver-si sexe, era tot "massa fred" ;)