SOLILOQUI SOL

Érem molts però, tot i això, els dos estàvem sempre sols. No era pas una soledat persistent i angoixosa, com la dels dies posteriors. Aquella soledat era com una intimitat al mig de la munió, com qui està unit a l’altre per un pecat o per un delicte. Una soledat agradable, que la gent no veu, ni coneix ni s’imagina. 

Quan es viu, aquesta soledat es veu venir, allí al fons del carrer, perquè et cerca entre els altres i et troba. Transita pels passadissos de converses de les altres persones per arribar, neta i ben sola, i caminar amb tu pel centre. 

Perquè caminar, i fer-ho amb aquesta soledat, és la grata conseqüència de la pobresa que altres no veuen, ni coneixen ni s’imaginen.