AGRICULTURA MENTAL

Qui ens diu que tot dura fins que s’acaba? Qui ens diu que tot s’acaba i té un final? Qui ens garanteix que tots els cicles són cíclics? No hi ha un cicle inacabat?  Carpe diem emocional en la vida efímera . Aquesta és la meva actitud i no demano que ningú la comparteixi tot i que sé que hi ha algú que també ho fa. Avui som aquí i cal gaudir del moment. Deixar-se emportar, abandonar-se a les emocions i els sentiments, gaudir de l’instant tal i com arriba, renovar-se i ajudar a renovar, aprendre i ajudar a aprendre, donar i rebre.  Hi ha un no res i existeix el tot. I jo em decanto pel segon perquè el primer, si es dóna el cas, arriba sol. Tot és tot. Tot és estar, ser-hi, viure, mirar, abraçar, besar, acaronar, parlar, xiuxiuejar a cau d’orella les paraules del cor... Tot és això, tot i res més que tot. Tal i com sona. Uns trens passen i altres finalitzen el trajecte davant teu en una andana on tot és camí amb calma i les pauses esperades però amb la constància...

Lucía la niñez con esa travesura que los tiernos años dan a la inocencia en sus inicios. Lucía la sonrisa contagiosa que desborda a quien se le regala, con los gestos ingenuos que la provocan, las palabras que descolocan y la vitalidad que se desprende cuando el mundo aún no debe ser comprendido ni las acciones justificadas.  Lucía cara de sueño en la mañana y el sueño constante que te cambia la cara a cada acción. Lucía un pijama azul como el cielo y un pelo rubio como el sol que se levanta para dar más vida.  Lucía cara de payasa, una espada de pirata, el tobogán del sube y baja, el helado que se cae y una bici cual caballo desbocado que cabalga por las calles sorprendiendo al mundo y clamando calma.  Lucía más. Luces de colores de la mañana, trenza de colores en el cielo, atardeceres cautos que se pliegan para dar paso a ese manto de ojos cerrados que es la noche. Y todo luce harmonioso, como Lucía.

No hay más paz que tus ojos cerrados. El remanso de calma bordeando tus brazos. Los ríos hallados en cada paso por ese mar que son tus miradas. El bosque transitado cada vez que me arremolino en tu piel. Desbórdame una vez más. Condúceme hacia espacios inertes donde tú eres el gesto y la pasión. Rompe con timidez mis sentidos y regálame esa eventualidad llamada presencia. Sóplame el alma y duérmete junto a la luz que levanta con la mañana abandonando la noche de suspiros donde se esfumó el momento y se originó el instante renovado.

Un altre text breu que he fet recentment i que crec que us pot agradar. Aquí hi ha de nou l'element del periodisme com a punt de partida i la política com a complement al fil narratiu. CONFITURA POLÍTICA  Silenciado por sacar información incómoda, en un medio estimulado por las aportaciones   de empresas que limpian su imagen con anuncios demagógicos, decidió cambiar la gran redacción del principal periódico de la capital por una plaza en la sección de sucesos de una gaceta local en un pueblo de montaña cercano a los dos mil habitantes y muy próximo a la frontera con el país vecino.  Cambió el caos de papeles rebeldemente hacinados y la tensión de ciertas llamadas por una mesa pequeña y desierta donde el polvo era el único ocupante hasta su llegada. Abrió su maletín de piel y fue distribuyendo estratégicamente sus tres elementos de trabajo indispensables. A la izquierda un ejemplar de frases celebres que le servía a menudo para acotar sus artículos cuando ...

Le preguntó: ¿me quieres? Y respondió con un silencio de palabras y el sonido de un beso en la frente. Luego, un suave soplo en los parpados, un leve toque en el cuello, un tierno roce con el dedo en las mejillas enrojecidas y un gesto sinuoso que unió los labios. Tras ello, el abrazo más grande dado y la caricia siempre permitida. Susurros en el oído y mariposas en los ojos, nubes en el cielo y ligera ingravidez en la tierra. Y preguntó de nuevo con el placer de tener la respuesta en sus adentros. 

Palabras en el café és un text breu que vaig escriure fa poc temps i que comparteixo avui amb vosaltres. El fil conductor és el periodisme i els locals on s'aconsegueix més i millor informació, les cafeteries.  PALABRAS EN EL CAFÉ Era un buen periodista. Sabía que la información se consigue en las barras de los bares, en las tertulias de las íntimas cafeterías, lejos de las mesas de las redacciones donde se trabaja con especulaciones deformadas con tanto boca a boca que acaba alterando la esencia del mensaje.  Era un cliente habitual del café en todos los sentidos. Apreciaba el aroma del local y el sabor del contenido de la taza que algunos días se hacía acompañar con unas gotitas de licor y una ligera nube de leche condensada. Siempre a las tres de la tarde. La hora en que salía de su primera oficina, la redacción, y abría la otra, su segunda casa, su Café.  No era muy hablador. Gozaba escuchando en silencio. Ejercía ese gozo siempre disimulando su mi...

M’acaben de confirmar que la presentació del meu llibre “Aforo Completo. Tutto al completo” a Itàlia es retardarà uns mesos i que finalment es farà el proper mes de setembre o, com a molt tard, a principis d’octubre. No hi ha cap problema perquè no hi ha cap pressa per dur a terme aquest acte que es concretarà en diverses presentacions a diverses ciutats.  L’amic i poeta Bartolomeo Smaldone és el responsable de moure aquest tema a Itàlia i sé que hi haurà una primera presentació a la zona de Bari. També confirmo que prolongaré la meva estada al país veí fent una altra presentació a Palermo i que, depenent de com evolucioni el tema, visitaré més ciutats.  El nou llibre, Aforo Completo , està escrit en castellà i en italià. Mentre no arriba la visita a Itàlia vindran altres presentacions. La propera a Reus i les següents a Tortosa i Sevilla entre altres indrets.  Acompanyo el post d'una imatge de la presentació feta ara fa dues setmanes al barri de l'Albad...

Avui comparteixo amb vosaltres una narració breu que vaig fer fa pocs mesos i que espero que us agradi. Es diu Maties i el President i com veureu toca el tema de les retallades però també el de la vida als petits pobles.  MATIES I EL PRESIDENT La reunió urgent s’havia convocat a les set de la tarda a l’Ajuntament i tothom hi era convidat. Els cartells anunciant-la es podien veure i llegir a la Plaça Major, al taulell d’anuncis de l’escola, a la porta de l’església i fins i tot a la botiga de queviures de la senyora Dolors que mai deixava penjar papers ni cartells al seu aparador.  A l’hora prevista els veïns van anar arribant a la Casa de la Vila, uns sols i altres en grups tot comentant la jugada, on els esperaven l’alcalde i el metge, els dos protagonistes de la trobada, amb cara de preocupació. A les set i cinc tot el poble s’havia quedat buit per omplir el consistori.  Va obrir la sessió l’alcalde, pagès d’ofici i polític a les hores mortes, tot an...

Se despojó de ataduras y liberó sus pasados mientras se avecinaba sobre ella. Contactó con la piel, resolvió los aromas nuevos, notó el tacto sano de lo inexplorado, las manos descubiertas con gestos, los brazos recitando ternura sin pausas ni compases previos, la mirada explicita y directa reclamando atención.  Se hundió en el inmenso interior de ese nuevo cuerpo y se dejó llevar hasta el sueño más profundo. Se despertó intacto, virgen en esa selva de nuevas emociones. Por fin había encontrado los bosques siempre reclamados cuando los tiempos pasados se los negaban. Y entró la luz y con la luz el nuevo estado.

Després d’anunciar-nos que ara també haurem de fer el co-pagament per les ambulàncies i les pròtesis que no siguin urgents (jo no conec cap ambulància que no sigui urgent), la Generalitat estudia altres alternatives per afrontar la crisi. Es proposa que els vehicles de bombers vagin amb monedes. D’aquesta manera quan se t’incendia la casa i arriba el camió, tu tries quin nivell d’extinció de les flames vols. Depenent de les monedes que posis la mànega traurà més o menys aigua. Hauràs d’anar posant euros perquè no s’acabi l’aigua i quan les flames hagin deixat de devorar casa teva tindràs la possibilitat, com quan rentes el cotxe, de triar el programa d’ensabonar, posar cera i abrillantar la façana de l’edifici.  També aniran amb monedes els Mossos d’Esquadra quan hagin de dispersar manifestacions. Si ets veí de la zona on la gent protesta podràs posar les monedes a la porra de l’agent calentapenya (parlo de la porra que fa mal) i depenent de quants diners hi posis reparti...

Guardar en el passat les pors que hi pertanyen. Unir la voluntat de ser i les ganes de fer. Aprendre que tot té un perquè i viure'l com arriba. Passejar sense temor pel moment que arriba tot fent un camí nou. Ancorar, d'una vegada per totes, en aquell port sempre buscat.  Tenir la capacitat de fer el pas. Estar-se ara en aquell espai nouvingut. Ser sincer amb un mateix per mantenir-se fidel amb l'altre. Tocar de peus a terra però deixar-se endur i volar quan toca. Imaginar el demà mentre dibuixes l'avui a toc suau de sentiment. Mesurar les paraules però sense fer-les a mida del tot. Obtenir la recompensa esperada que no és altra que un gest, carícia o besada.   Mirar als ulls i ballar-hi dintre. Ordenar els calaixos de la memòria cada cert temps. Lentament, anar passant els dies en calma i bon estat. Trobar cada dia un motiu per dir t'estimo i guanyar segons a cada dia. 

Fa anys que no compartia la diada de Sant Jordi en bona companyia. I avui ha estat així, una més que agradable passejada per la Rambla Nova, al migdia que és quan s’hi està millor, acompanyat de la meva xicota ( m’agrada aquesta paraula ). Ara t’atures a una parada, ara en una altra, ara t’atures a parlar amb aquell polític que avui aprofita el dia per a regalar plantes, ara amb aquell amic que fa temps que no veies... El cas és que se’ns han apropat unes noies joves que estaven fent una enquesta per a la seva escola i crec, sincerament, que els he trencat l’enquesta. De fet ja està bé trencar-la per evitar que els qui fan les enquestes arribin a conclusions equivocades que en el cas de Sant Jordi en són tres: que la gent llegeix poc, que aquest dia tothom compra llibres i que els autors més venuts són els únics que es venen.  Els he estat sincer, com sempre. I s’han quedat sorpreses en algunes respostes. Els he dit que no havia comprat cap llibre, que no compro autors ...

Per als autors locals avui és el dia. Sant Jordi convida a parlar de les creacions més properes i les ràdios municipals entrevisten als escriptors de casa. Hi ha el goig de passejar per la Rambla amb el seu ambient indescriptible, la recepció que fans els ajuntaments amb els seus protagonistes i la possibilitat d’atendre als lectors i signar-los llibres.  Jo només faré una de les tres coses. Ni signaré llibres a cap parada (m’agrada fer-ho a les presentacions ja que crec que són més intimes) ni aniré a la recepció de l’Ajuntament (no disposo de temps) o sigui que em dedicaré a atendre la trucada de Tarragona Ràdio a respondre les preguntes dels companys per parlar del meu llibre i de les sensacions de la jornada.  Malgrat tot crec que cal gaudir, si es pot, de la jornada. No sóc amant de cap dia dedicat a res però entenc la significació de Sant Jordi. Compreu roses i regaleu llibres però escolteu-me bé: seguir comprant roses en dies que no tinguin cap importància...