DÈJA VU



Hi ha un petit Dèja vu. En la mirada, en el rostre, a la pell. També s’amaga als carrers que saluden de nou, en el camí que em passeja fins a casa, en la llamborda on acaben les passes i s’inicia el punteig dels peus nus, tímids, efímers. 

I és de puntetes que remiro, tal com el propi Dèja vu, la porta enreixada que reviu un pati abans mort i ara verd. I les arracades de cirera encara per collir en un arbre ple de records i fruits melosos que gaudiré amb pausa per no nuar-lo ni del tot, ni mai més. 

Al fons, a l’esquerra, hi perdré el nord. I serà en la pèrdua que hi haurà el retrobament escorat de tantes matinades sense llençols i els seus matins a les fosques. 

Ara, de nou Dèja vu, la llum irromp la meva cambra i aquest desert, ple de silencis precisos només trencats per les petjades que em venen, m’embasten el cor i aixopluguen l’ànima. 

Final del Dèja vu. 

Foto: racó de Tourrettes Sur Loup (França)

Comentaris

Anònim ha dit…
Bellesa encissadora d'un aroma que no ens és nou... Desperta el somriure, la certesa del que s'ha viscut.

Febrer
Oscar Ramírez ha dit…
Febrer, gràcies per les teves paraules. Em provoca, no sé el perquè, un nou dèja vu. Però aquest és diferent.
Anònim ha dit…
quanta bellesa en tant poques paraules. Fa uns dies que visito el teu bloc i no puc parar de llegir-lo. Ha estat una molt bona descoberta.
Oscar Ramírez ha dit…
Moltes gràcies anònim/a. Aquest espai és també vostre, dels qui el llegiu i gaudiu. Per a mi la millor descoberta és saber que cada dia hi ha gent nova que hi entra.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS