DÈJA VU
Hi ha un petit Dèja vu. En la mirada, en el rostre,
a la pell. També s’amaga als carrers que saluden de nou, en el camí que em passeja
fins a casa, en la llamborda on acaben les passes i s’inicia el punteig dels
peus nus, tímids, efímers.
I és de puntetes que remiro, tal com el propi Dèja vu, la
porta enreixada que reviu un pati abans mort i ara verd. I les arracades de
cirera encara per collir en un arbre ple de records i fruits melosos que
gaudiré amb pausa per no nuar-lo ni del tot, ni mai més.
Al fons, a l’esquerra, hi perdré el nord. I serà en la
pèrdua que hi haurà el retrobament escorat de tantes matinades sense llençols i els seus matins a les fosques.
Ara, de nou Dèja vu, la llum irromp la meva cambra
i aquest desert, ple de silencis precisos només trencats per les petjades que em
venen, m’embasten el cor i aixopluguen l’ànima.
Final del Dèja vu.
Foto: racó de Tourrettes Sur Loup (França)
Comentaris
Febrer