PACO DE LUCÍA ENS DEIXA

Tot just avui que hem sabut que ha mort el gran Paco de Lucía, d’infart a Mèxic i amb només 66 anys, us vull explicar una anècdota que em ve al cap. 

Fa disset anys, en un viatge a Granada, vaig tenir la ocasió de gaudir d’una sessió de flamenc i cante jondo fins a altes hores de la matinada.  Vaig anar a parar a un d’aquells locals, una cova més ben dit, que regenten persones peculiars difícil de veure fora d’aquest hàbitat. Les parets eren plenes de fotos emmarcades i mal penjades, brutes pel pas del temps que atorgava, a part de la brutícia, més màgia a aquelles imatges. 

Amb els “finos” i les “manzanillas” el flamenc entra als porus de la pell i et posseeixen els sons de la guitarra i la veu esquerdada del “cantaor”. Amb la dosi exacte d’alcohol i un parell de plats de “jamoncillo y queso”  pots arribar a l’èxtasi interior. I us ben asseguro que vaig assolir-lo. 

De la meva arribada a aquest local en recordo dos moments importants. El primer és allò que vaig sentir quan em van dir que en aquell petit escenari que tenia davant meu, un raconet de tres metres d’ample i dos de fons, havia iniciat els seus passos del gran Camarón de la Isla. El segon va tenir lloc just quan jo entrava a aquesta mena de taverna i vaig topar frontalment amb tres persones. Ells sortien i jo entrava al mateix moment. Ens varem demanar tots quatre disculpes. Ells sortien de fer rondes i tot just les iniciava però recordo la cara dels tres homes, fosca per la nit, perquè eren rostres curtits i mostrant el pas del temps. Tots duien els cabells llargs i barba deixada.

Més tard, parlant amb el propietari de la taverna, amb qui vaig fer una bona amistat efímera - d’aquelles que només duren en un espai molt breu de temps però que són intenses – em va comentar que allí, al seu bar, hi anava molt sovint el Paco de Lucía i que just aquella nit, quan jo entrava al se bar el Paco i dos dels seus músics hi sortien.