LIUDMILA BEU DE LES FONTS DE LA IRÉNE

Aconseguir que un autor et porti a un altre, sigui en l’àmbit literari o musical, cinematogràfic o artístic, és bàsic. Fer xarxa suposa tenir més vida i nodrir-te mes i millor. Hem d’aprendre cada dia alguna cosa nova o som morts. 

La Liudmila Petrushevskaia, de qui vaig escriure en aquest post i amb qui vaig estar fa pocs dies, em va parlar d’una escriptora de qui ella, segons em deia, ha après molt. Cadascú té les seves fonts i la Liudmila ha begut de la saviesa de la Irène Némirovsky, una escriptora russa amb una història ben peculiar. 

Nascuda a Kiev i d’origen jueu, la Iréne (foto) va començar a escriure de molt jove. La seva obra destaca per la qualitat literària, per la facilitat en crear estats i paisatges, en dotar als personatges protagonistes i secundaris de tots els elements necessaris. El 13 de juliol del 1942, els nazis la van capturar i deportar al camp de concentració d’Auschwitz on va morir un mes desprès a causa del tifus. Tenia 39 anys. 

Potser per la curta i intensa vida que va tenir Némirovsky, la Liudmila l’admira encara més. En parla molt sovint i molt bé. Avui, com a mi la Liudmila m’ha captivat, comparteixo l’inici d’una de les principals obres de la Iréne, una que es diu “El vino de la soledad”. És aquest:

En la región del mundo donde había nacido Elena Karol, el atardecer se anunciaba con una espesa polvareda que giraba lentamente en el aire y luego volvía a posarse en la tierra con el relente nocturno. Una turbia luz rojiza vagaba por la franja inferior celeste. El viento llevaba a la ciudad los aromas de las llanuras ucranianas, un tenue y acre olor a humo y la frescura del agua y los juncos que crecían en las márgenes del Dniéper...