AGRICULTURA MENTAL

E siamo qui ancora vivi (i som aquí encara vius) Sóc un ocell continental vestit per un viatge sense paraules. L’ombra del mirall on moren les mirades s’assembla a mi. Té les esquerdes escampades en un mar amarg, la mateixa història adolorida al balcó on el dolor hi treu el bec.  Les ales per volar són iman del records i diviso el ramat esquinçant les armadures dels Déus. Escolto al vent galopar tota la nit mentre em sagnen les plomes i el dolor entra de cop a la ferida desossant el bé i el mal.  Puja un batec llunyà i ballo. Danso al costat dels fills que no he tingut ni vindran a consolar-me, dels somriures perduts, dels plors del passat i dels somnis castrats. La molsa em clava els peus i mostra les sobres a altres ocells.  I lluito, ancorat a terra, per les miques de pa sobre la taula, per evitar que la por rosegui l’ànima. Lluito fins que el dol anestesií l’edat ara que estic destinat a quedar-me a terra. Tanco les ales i dormo a la tristesa m...

Como el dulce malestar tras un adiós, caerá de nuevo un temporal que anunciara el verano y estallara con sus colores por las calles y sentiremos otra vez las ganas de viajar y de encontrar algo nuevo en que creer. Montes que surgen de las aguas, bahías de la inconstancia, los valles de la incoherencia, para aliviar todo este tedio en mi vida… Amb la primavera trepitjant-nos els dies i l’estiu a la cantonada, aquest fragment de Battiato se m’imposa avui com a ideal, fins i tot quotidià, mentre escolto, curiosament, una altra cançó del bon amic Franco. Una que surt a la pel·lícula ”Ex. Todos tenemos uno”. Em succeeix que sempre em que proposo veure-la, i no sé el perquè, més tard li trobo motius només per la cançó.  Avui, obrint una setmana que serà llarga i on només la feina, com sempre, em permetrà viure en calma, proposo escoltar amb tranquil·litat les dues cançons. Us proposo veure dos vídeos. El primer és una joia musical que conté un fragment tan pur, per a mi, co...

Ho sognato me questa notte, ed ora sono un altro. Ho i capelli rossi come la birra, i piedi leggeri, grossi e leggermente deformi per il troppo trotterellare di calpestio a terra, le mani per niente distinte di un contadino, piccolo, occhi azzurri come il cielo del mattino, con una aureola fangosa che sporca l’insieme e concede all’iride un’aria indefinita d’acque impantanate, ed uno sguardo che oscilla, secondo le circostanze, tra quello d’un piccione spaventato e quello d’un bove con sonno accumulato. Ora sono la persona ideale per avere l’onore di partecipare in tutti i vizi e diffetti della terra, e non permettere che passi un giorno senza che non mi deva sentire come un goffo, un buono a nulla, un negato, uno scemo, un buffone, un vigliacco, un codardo, un nessuno o un eccetera eccetera. Non sono andato via. M’hanno cacciato e ad ogni passo tento il sospiro. Foto: Immagine dalla mia memoria . Ieri in un campo vicino alla mia anima , la mia casa

Intensa setmana cultural la que deixo enrere. Cultural i envoltada d’amics. A la presentació del llibre de la Montse Farrés el passat dijous al vespre a Reus, que va ser un èxit com vaig comentar amb fotos al facebook, li vaig sumar aquest divendres una altra presentació. Parlo de “Ladridos de plata. Bitacorismos I” que és el nou llibre de l’amic i periodista Ferran Gerhard (foto).  L’acte es va fer al Cafè Metropol i estava ple de molts més amics, companys de professió periodística i literària. I de regal, i no en sabia res, el retrobament amb un altre bon amic amb qui fa anys que no parlava ni veia, el compositor i multi instrumentista Conrad Setó i la seva dona Josepa.  Al Conrad el vaig conèixer ara fa uns quinze anys en una cafeteria de la Rambla que era al costat de la ràdio on treballava jo. Musicalment ja sabia qui era el Conrad. Tenia diversos discos seus i aquells anys va ser un plaer poder-lo fins i tot entrevistar. Aquest divendres al Metropol va ser u...

El desig té tres pisos i tres alçades, i el cabell color tardor i una mirada tímida. El desig té olor a natura i camps de pagesia, i dolçor als cims blancs palpats en la foscor. El desig té aire fresc que omple tots els racons i les mesures, i corbes suaus gens perilloses per a descobrir. El desig té nom de casa i de carrer, té nom de dona. El desig és aquell punt on la rutina de pensar gemega i el gest de viure s’inicia i continua. 

Aquest text és a propòsit de les xarxes socials i per demanda de les persones que assisteixen a un dels cursos que imparteixo més sovint, el de les xarxes socials. Moltes d’aquestes persones em pregunten què en penso de cadascuna de les xarxes i avui dono el meu parer sobre Facebook, Twitter, Linkedin o Badoo. Ho sento si alguna definició us sembla dura, contundent, però sóc realista i em dedico a analitzar els elements en base a les accions de les persones. Facebook: La xarxa més seguida del món i, probablement, la més útil a nivell social. Permet cercar amistats, generar xarxes personals o professionals i és un espai d’actualitat constant. 1.100 milions de persones de tot el món tenen Facebook.  Twitter: Va intentar desbancar a la primera però ha acabat sent el complement perfecte. És la xarxa dels titulars, informació breu i concisa. Té més de 500 milions de seguidors a tot el món. Linkedin: La xarxa dels professionals de tots els sectors. L’aparador dels cu...

Es tracta d’això, de conversar amb un mateix per plasmar en forma de poema inquietuds, vivències, sentiments, emocions, fets quotidians i altres retalls de vida marcats a la memòria. El recull de poemes, perquè parlo d’un llibre, és de l’amiga Montse Farrés. L’obra es diu “Converses amb ningú” i forma part de la cita que us proposo tot seguit.  La cita és cultural, anunciada fa uns dies amb plaer, i és aquest vespre a les 20 hores a Cal Massó de Reus, espai cultural i de concerts que ofereix vermuts musicals els dissabtes al migdia en un ambient modern i agradable.  Parlaran el Manolo Rivera (editor), la Maria Pallach (llibretera) i la Montse Farrés (autora). L’amic Pau Terol vestirà les lletres amb les seves notes musicals i al final llegirem poemes el Joaquim Sorio, el Josep M. Roig, la Dolors Quintana i un servidor.   Quedeu convidats a compartir conversa però en aquesta ocasió serà, enlloc de fer-ho amb ningú, amb algú que trieu acabat l’acte. Serà p...

"Tienes que estar de pié para caer. Solo los valientes guerreros caen del caballo. Los cobardes arrodillados no pueden caerse, así que debes luchar en la batalla." Aquesta frase pertany a una pel·lícula que vaig veure fa uns anys i que em va sorprendre perquè em va descobrir una petita part de les tradicions hindús quan una parella decideix casar-se . Les seves bodes tenen certes semblances amb les nostres: hi ha alegria, il·lusió, dispendi de les dues famílies que s’hi deixen tots els estalvis, ball i gresca, molts convidats... Hi ha també altres molts elements que ens separen començant per la religió i el procés d’unió entre la parella. Les hindús són bodes plenes de colors que contrasten amb la seva pell bellament torrada, d’aromes i harmonies a l’àpat dels convidats, de la fe dipositada en tot l’acte, la roba, l’ambient... La pel·lícula en qüestió es diu “Las bodas del Monzón” i connecta al mateix temps fins a cinc històries de persones que arriben pe...

Jove, la tendresa estiueja en un mar que només ella coneix. I quan cau la tarda l’horitzó es nua davant d’ella i les gavines es desclaven de l’aire per tornar a casa.  Un instant del crepuscle és una olla comuna plena de peixos i colors. S’encenen fogueres a la sorra i arriben papallones per cantar i somriure, a respirar la breu història dels seus noms.  Les ales fan de llit i beuen aromes i perfums fins que cauen borratxes abraçades als seus millors records.  I mar en dins hi neden els somnis que veuen als seus fills camí a l’escola, carregant llibres no escrits, sabates i joguines. O es veuen a ells mateixos tornant de la feina amb les butxaques plenes de petons i desitjos complerts.  Amb un bes pintat a l’ànima i mentre tots somien, la tendresa apaga fogueres i corre nua, ara ella, per la platja amb els porus plens de llàgrimes i totes les seves geografies salades al descobert.    I Luca Carboni canta “Farfallina”

Tinc ja sobre la meva taula el primer llibre escrit aquest any 2014, el primer dels tres que vaig anunciar que faria enguany. Veient-lo ara, quan té forma de maqueta que en pocs dies anirà a impremta i en unes quantes jornades més serà presentat públicament, és quan confirmo que treballar, que és l’únic que sé fer bé en aquesta vida, m’encanta i apassiona. La d’escriure és una lluita que faig a diari amb mi mateix, sovint per plaer i altres, menys, amb dolor. Però el nou llibre és el fruit d’un repte assolit i aquestes gestes, ara mateix, no tenen preu a nivell personal. L’obra desgrana el tarannà, idiosincràsia personal i realitat d’una coneguda persona que es dedica al món de la política a la ciutat de Tarragona.  Me’n he fet càrrec de la seva edició i fins i tot impregnant el treball final amb el meu segell editorial propi, La Banya Edicions. Es presentarà el proper 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, en un acte que serà molt especial per la persona protagonista, qu...

Fa molts anys un amic em va descobrir una cantant que em va captivar des del primer moment. L’amic, que va morir molt jove, era el Manel. La cantant es diu Kate Bush. Del disc que em va regalar el Manel totes les cançons són bones però especialment “Cloudbusting” i Babooshka que significa “iaia” en rus.  A la Kate vaig tenir sempre el desig de veure-la en directe però vaig saber que feia molts anys que no actuava, que les seves aparicions públiques són comptades. Als 20 anys va fer el seu últim concert i ara en té 55. Però les coses han canviat i ara Kate Bush ha anunciat que farà 15 concerts els propers mesos d’agost i setembre. Serà per presentar el seu últim disc, que escolto molt sovint, i que es diu “50 words for snow”. Pendent de saber en quines ciutats actuarà, em preparo per aconseguir entrades per un dels seus concerts.  Ella acaba de dir que no vol morir-se sense actuar de nou pel seu públic i nosaltres, el seu públic, no ens volem morir sense veu...

Buscant unes imatges que vull entregar al company periodista Albert Sunyol, que està preparant un llibre sobre la història de la ràdio a Reus i m’ha demanat que li faci el pròleg, he trobat aquestes dues fotos que comparteixo ara amb vosaltres.  La primera és de l’any 1993, època en la que treballava   a la Cadena Cope. El noi jove de la foto, encara que no ho sembli, sóc jo. I rere el vidre hi ha el tècnic, el Joan Altadill. Va ser una etapa molt maca en la que vaig aprendre a fer ràdio amb la persona que m’hi va iniciar i més me’n va ensenyar, primer a Rádio Nova i després a la Cope, l’Antoni Campos. La seva mort, l’any 1997, va ser molt dolorosa.  La segona foto és de deu anys després, de principis   dels anys dos mil. És a Onda Rambla, on vaig treballar-hi set anys en dues etapes diferents. Al meu costat el Pitu Tarrasa, l’altra persona de qui em vaig nodrir per créixer en aquest mitjà que tant estimo i trobo a faltar, la ràdio.  Hi...

Ara que anuncien la mort d’Adolfo Suárez es imminent voldria compartir amb vosaltres la meva experiència amb ell perquè puc, amb plaer, que el vaig entrevistar una vegada.   Va ser a meitats dels anys 90 quan treballava a Onda Rambla i aquesta emissora organitzava al Club de Golf Costa Daurada el torneig de golf que portava fins El Catllar a famosos de tot el país.  Crec recordar que Adolfo Suárez va venir el primer any, al primer torneig. Va arribar al migdia, era un dissabte gris i el cap de setmana va ploure. Se’ns havia avisat que no era possible entrevistar-lo, que arribaria al club de golf per jugar i prou. Però un servidor, com a membre de l’equip organitzador, va saltar-se les normes. Quan Suárez va arribar, només baixar del cotxe, vaig colar-me per sota el cordó policial que l’envoltava i vaig assaltar-lo per sorpresa. No va posar cap problema en atendre’m i li vaig fer tres o quatre preguntes sobre el temps, el golf i l’estat actual en aquell moment del p...

Perquè he de comprar llibres de versos si tinc la poesia dins a casa? Avui és un dia de paraules no regalades, un aniversari sense espelmes, sense pastís ni convidats a taula. Sóc jo qui fa els anys i tria el moment. I us explico ara mateix què veig si miro al meu entorn.  Del llit m’hi pengen els cognoms, religions que es desfan com les serpentines i abraçades encobertes.   I he decidit menjar-me els mots. Esmorzo, dino i sopo a cada pàgina que escric. Respiro poemes per les orelles, suo poesia i mullo les sabates de paraules quan faig un esternut.  Les cadires fabriquen la meva antologia, els draps enquadernen l’obra, les formigues tradueixen a altres llengües allò que em surt de la boca. I les aranyes enreden paper i ploma sobre el terra que ara es preocupa d’autografiar cada taca amb la cendra caiguda del tabac.  Més tard preguntaré el meu nom a les ciutats, als ports i als mariners, recorreré mercats i edificis a mig fer. Més tard m’asseuré...

Les mudances costen i són pesades però s’han de fer de tant en tant. Mudances de pis, de pell, de cap, de sentiments. És època de canvi de calaixos desendreçats, de cansament visual pel mateix paisatge, de l’esforç de la retina per cercar nous elements en un espai ja descobert.  És el temps de comiats de parets , d’adéus a certes portes que ja no s’obren, d’allunyar-se de cares massa vistes i de la nostàlgia de rostres que es difuminen per l’absència. Toca tocar el dos per part d’un i de comptar fins a deu abans de donar pas al compte enrere, del procés de buidat i el trasllat. Els peus toquen a terra i la vista guaita a l’horitzó. S’acosta l’instant de la descoberta, el ritual precís de llevar-se en un nou sostre que acarona el mateix cel ara repintat amb noves nits. I segueixen sentint-se passes d’algú que no arriba mai.  Són els sons del silenci interior que et fan ballar la testa, són les mu-dances.

Un ciervo herido es el que más salta / lo oí decir a un antiguo cazador. Així comença un dels poemes inèdits que Leopoldo Maria Panero ha deixat per la posteritat i que havia abandonat en una caixa en un pis on va viure molts anys, tot just abans d’ingressar en un dels molts hospitals psiquiàtrics on va residir gran part de la seva vida.  Entre ells, el Pere Mata de Reus, un espai que el va marcar per tota la vida com ell reconeixia sovint parlant de la visita que li va fer la seva mare. Panero, maleït sovint per tot el seu entorn, i també el mediàtic que no l’ajudava pas, ha passat ara a ser un geni. Ja vaig dir un cop que tots els morts són bons quan són morts. Aquí, de nou, la meva teoria és una pràctica ben trista.  A la caixa on el poeta abandonava les poesies s’hi ha trobat de tot com ara cartes que adreçava a diferents persones properes com el Luis Auserón de Radio Futura o als seus dos germans, morts de càncer molt abans que ell.  Panero pass...

El poeta i l’escriptor són plens de somnis fets a mida, reptes inassolibles cada cop que el full en blanc et proposa un pols que sempre acabes guanyant-li. Observant la frase de la imatge que acompanya avui aquest escrit, no és pas complicat amistançar-se amb les idees que t’omplen el cap i surten a dojo mentre diteges el teclat. La recepta de crear passa del somni al món real, i segons el meu parer, d’aquesta manera: Un comptagotes amb cinc versos regalima per les cullerades d’ofici cada dia que hi ha fam de paraules. Un bri d’inspiració, tocat de bogeria, dóna pas al vals del somriure i la ironia. I l’àpat de crear, el formen els entrants plens de records, uns primers de realitat i llàgrimes de postres quan les emocions ja reposen sobre el full. El cafè és la fantasia, la raó o el gust. I pagues el compte sense mans i amb els llavis silenciats per la conversa mantinguda amb els mots. Quan escrius, la vida passa a foc lent i tu cuines els teus dies.

Va haver-hi una època, i no va ser pas curta, en que certs països anaven pel món espoliant als altres. La víctima, normalment, era Egipte. Els governs d’altres nacions aprofitaven el descontrol del govern del país dels faraons, i la seva debilitat, per viatjar pel desert i agafar restes arqueològiques mil·lenàries. I no es conformaven amb una pedreta insignificant. En pocs anys van desaparèixer fins a vuit obeliscs dels temples egipcis que van anar a parar al Central Park de Nova York, a moll Victòria de Londres, al Atmeidan d’Istanbul, a la plaça Concorde de París i a Roma que se’n va quedar quatre.  Fa uns quants anys que el govern d’Egipte reclama allò que és seu. Perquè cadascun dels obeliscs era a temples de reis que van ser saquejats sense escrúpols. Mussolini en va robar un el 1937 però el govern d’Itàlia el va tornar el 2005 convertint-se en el primer i únic cas de devolució voluntària. Entre els casos més curiosos i vergonyosos hi ha el de França.  Els f...

Si et perds al bosc del llenguatge pensa el poema que més t’agradi i digues-lo en veu alta. Les paraules ens duen del bracet des d’un estel a pedals. Quan arribis a l’últim poema trobaràs la sortida.  

Amb el seu llibre “Gomorra” (que vaig llegir al seu moment) va fer trontollar a la màfia des del seu propi epicentre, Itàlia, i va obtenir una resposta clara de La Cosa Nostra: la seva sentència de mort. Ara, amb el seu nou llibre “Zero, zero, zero” , l’escriptor i periodista Roberto Saviano posa contra les cordes als narcos i tot el negoci de la droga a l’Amèrica Llatina.  Saviano dedica aquest nou llibre (que ja tinc a les meves mans) als seus escortes amb qui porta convivint més de 38.000 hores. Cada tres dies ha de canviar de ciutat i allí on viatja va acompanyat per un equip de carabinieri i dissimula al màxim la seva presència sigui on sigui.  Diu ell mateix que és el preu que ha de pagar per jugar la partida iniciada amb la màfia italiana. I té clar, ho diu també ell, que aquesta partida no acabarà fins que la pròpia màfia deixi de controlar la seva vida o la d’altres persones.  Jordi Évole l’entrevistava aquest diumenge al programa “Salvados”. ...

Els socis del Club Super 3, i els no socis també, van poder   gaudir el passat dijous del vídeo “Pol” del Xaviss que es va emetre en horari de màxima audiència per la canalla, a dos quarts de vuit del vespre, dins de l’espai Info K. Un tast de quasi 2 minuts per descobrir el senzill de llançament del nou treball.  El Club Super 3 és el programa infantil més vist a Catalunya i està enfocat als nens i nenes de menys de 13 anys. Actualment té quasi un milió i mig de socis. Us convidem a veure aquest vídeo emès al programa i esperem que us agradi. FEU CLIC AQUÍ

Aquest cap de setmana sóc, senzillament, a pocs metres del mar i a quilòmetres de distància. En un espai on la lluna em devora tendrament i el sol em vol posseir sense permís. I m’he envoltat de tinta que rega els sentits de les gemmes dels meus dits que volen cap al cel i cauen de cop en el vers que em dicten l’ànima i l’esperit. Desconnexió pseudocòsmica i preintencionada.   Invisible i present només en un petit espai anomenat jo.  I segueixo... a pocs metres del mar i a quilòmetres de distància. Encara.  D'aquest espai de la imatge, paradís secret i personal que no coneix cap de vosaltres, no us en puc parlar però si convidar-vos a gaudir-ne des de la distància que us separa d'ell.

Acabo de veure una versió de “The Black Cat”, obra del genial escriptor Edgar Allan Poe ,   portada a la gran pantalla l’any 1961 pel director Robert Braveman i protagonitzada per Vicent Price i Peter Lorre que van especialitzar-se precisament en interpretar a tots els personatges de Poe la cinema.  I com sempre, al voltant de la creació d’una pel·lícula hi ha moltes coses que no veiem. Una d’elles és el càsting per triar als protagonistes i en aquest cas, tal i com indica el nom de la novel·la, el personatge central no eren els actors humans. Era un black cat, un gat negre. Van estar setmanes buscant al gat ideal i, com mostren aquestes imatges d’aquells dies, el càsting va reunir a desenes i desenes de gats negres amb els seus propietaris. Fent fila i esperant torn, tots van passar la prova. Aquestes fotos són certament curioses i permeten desvetllar un dels secrets del setè art que sovint passa desapercebut.  La última imatge és la prova de foc qu...

Tot allò que veiem té, sempre, dues visions. Una és la més senzilla i l’altra, la poètica. I jo intento, també sempre, combinar la senzillesa de la imatge o el fet amb la poetització dels petits elements que s’hi amaguen. Com a mostra, un botó. Aquest petit fragment d’una gran pel·lícula que es diu “En un rincón de la Toscana”.  Potser, a partir d’avui, veureu el comiat del dia i l’arribada de la nit d’una altra manera.   Feu la prova i mireu el vídeo. Intenteu fer vosaltres l’argument de la imatge. 

Son tiempos líquidos, vaporosos, inestables; ¡es época de oráculos! Estoy haciendo uno con veinte preguntas a   Pitia. Espero que sea el último templo para las invocaciones... Així explicava fa pocs dies l’inici de la creació de la seva última obra l’escultor Rufino Mesa. Un Oracle, una comanda a Pitia, moradora del santuari de Delfos i mestressa de les respostes des del fons del recinte no permès a tothom. Del Rufino us en he parlat aquí en varies ocasions. Escultor i exdirector de l’Escola de Belles Arts de Reus en la època en que jo hi vaig estudiar. Ara, passats els anys, els rols han canviat i tenim una amistat que permet compartir conversa, paella i cafès.  El Rufino està acabant d’enllestir aquesta nova obra, aquest Oracle, a les instal·lacions de La Comella, el parc escultòric envoltat de natura que té a la sortida de Tarragona. Ha anat compartint el procés amb tots nosaltres aquests dies. Com les altres peces del La Comella, aquesta té també unes dimensi...