AGRICULTURA MENTAL

El moviment de la soledat es infinitodireccional, però si ningú m'impulsa em quedaré aquí quieta per sempre. Sóc tan lliure, tinc tantes opcions que no se cap a on tirar… A vegades necessitem un impuls. Aquest és un text per a la reflexió d’un dels temes que tantes vegades he comentat i que avui té un nom concret, el d’una persona. Perquè és, a més, un fragment d’un dels temes que composen un dels dos discos de la Bikimel, una cantautora barcelonina que he descobert casualment. El seu projecte musical i creatiu aporta novetat, poesia, paisatge, ànima i espiritualitat metafísica.   Bikimel experimenta amb els sons, amb tots, combinant la natura real i la que generen els instruments. Apassiona les oïdes de l’espectador amb el clima que crea, amb la imatge que et dibuixa mentalment vulguis o no. Hi ha un altre fragment que m’ha fet treballar de valent les emocions: S'allarga l'estiu, com el matí dins aquest niu, punxes de llum creuen el vitrall rústic clavant...

Hi ha actes especials, d’aquells que et reconforten a més de nodrir-te cultural i socialment. La presentació del llibre homenatge a Mossèn Carles Macaya, que es va fer aquest dijous al vespre a l’Orfeó Reusenc, és un clar exemple d’aquest exercici sociocultural i d’agricultura mental que us dic. El llibre, escrit pel Pep Macaya que és nebot del mossèn i editat per Silva Editorial, és la millor manera de recordar una vida agitada, plena, activa i sovint no massa fàcil d’una persona que sempre es va donar als altres amb un caràcter certament especial.  Mossèn Macaya, rebatejat com a Mossèn Dallonses per l’autor del llibre, és un d’aquells reusencs que han hagut d’existir per aconseguir que la ciutat sigui com és i tingui l’actual idiosincràsia. El Pep Macaya ha treballat dos anys i mig, amb l’ajut de la Natàlia que és la vídua de Mossèn Macaya,   tot recollint testimonis de gent que el va conèixer, el va viure i el va gaudir.  Mossèn Dallonses va ser vicari de...

Tenia el compromís amb moltes persones de compartir aquí el tema de debat que tants comentaris, i magnifiques converses, va generar ahir a la tarda. Va iniciar-se en italià (amb un diàleg meu amb un parell d'amics d'allà) i posteriorment, per petició de la majoria, vam traslladar-lo al català.  Compleixo doncs ara el compromís. Sobre la intel·ligència i la voluntat Deia, i ho mantinc perquè és el meu parer, que cadascú fa servir com vol la seva intel·ligència i la seva voluntat. Amb ella, amb la intel·ligència, ho fem tot possible, dominem tota la nostra ment i aconseguim que la vida ens vagi més bé o menys. La sort la generem nosaltres, bona o dolenta, i tots els elements són al nostre abast. Totes les emocions, sentiments, alegries i dolors són gratuïts i els tenim, o no, en funció dels nostres actes que, com la resta d'accions dels nostres dies, els fem utilitzant millor o pitjor, més o menys adequadament, la nostra intel·ligència (emocional o no). Si hi s...

Mentre passejava aquesta tarda prop de casa he pensat allò que ara escric: Observo els forats del vent xiulant entre les branques d’un arbre.   I penso que... a tot amor li sorgeix la seva absència, a tot dolor li arriba el seu moment.   I tota vida té un turment.  La bellesa apaga certs somriures i la pau mai és completa, el mar sempre amaga una part d’ell i els turons enganyen en alçada.  Res es compleix com ho somiaves i cap dia sabràs del tot qui ets. I si veus que tot tremola, que les coses no van bé, que la vida no t’agrada... només tu pots fer aquell gest. A propòsit d’aquest pensament, demà compartiré una reflexió que he fet aquesta tarda al Facebook i que ha donat molt de si entre les amistats al meu perfil. Com molts d’ells m’han demanat que amplií la reflexió i la faci pública al blog, compliré el compromís.

No quiero escuchar todo lo que dicen, ni quiero creerme todo lo que veo. No quiero decir todo lo que sé, todo lo que pienso. No pensaba decir todo lo que siento.   Si me desperté una mañana a tu lado es que el Universo no estará tan mal pensado. Yo con tus caricias ya me hubiera conformado. Que sí, que no, que quizás, que nos podemos amar.  Me hubiera quedado contigo, de aquí a la eternidad.   Lo único que intento ahora es no desconfiar. No me cuentes cuentos que no los quiero escuchar. Las distancias cortas no te sientan nada mal.  Tendrás que darme algo más, que soy difícil de conquistar. Y resulta que ahora ya, no sé dónde estás.  No quiero decir todo lo que sé, todo lo que pienso. No pensaba decir todo lo que siento.   No quiero escuchar todo lo que dicen, ni quiero creerme todo lo que veo.

Siguiendo el ritmo de los días de esa cosa misteriosa que es la vida, y todo lo que pude desear, lo he tenido pero siempre quiero más. Y no voy a dejar que el tiempo se me escape. De todos mis fracasos aprendí y aunque te extrañe voy a intentarlo una vez más. Quién se pone de puntillas no conserva mucho tiempo el equilibrio. Y lo que tienes es proporcional a las cosas que se van quedando atrás. Cuando te vuelva a ver de nuevo dime cuánto me has echado tú de menos. Nos tumbaremos en la hierba a ver pasar los aviones, y con eso bastará. Y no voy a dejar que el tiempo se me escape. De todos mis fracasos aprendí. Y aunque te extrañe voy a intentarlo una vez más…

Me estás robando horas de sueño, me estoy mintiendo y me lo creo. Pero como te estoy queriendo, no tiene medida ni tiene tiempo. Soy vulnerable cuando te encuentro y las palabras se van volando con el tiempo. Olvidarme de todo no lo contemplo. ¿Por qué siempre me pides lo que no tengo? Me he preguntado tantas veces, quién soy yo para ti, y que lugar ocupo en tu vida. Y es que a veces te miro y parece como que sí. Pero hay otras que hubiera preferido no fijarme nunca en ti.

Faig versos que són per sentir-te més a prop, al costat del meu costat, esperant la veu, necessitant la imatge, desitjant l’hàbit de dir-te el teu nom a cau de la teva orella.  Passo nits senceres despert per no perdre el temps de pensar-te, per poder demanar-te que et quedis si hi ets, evitant el mal que fa el gest de veure’t marxar.  Si no et trobo al costat del meu costat, si no escolto la veu, ni veig la imatge i no puc dir-te el nom, mudo la pell i evito el peregrinatge del silenci que serà la mort certa.

Esta mañana escuché en el jardín de tu casa una canción que decía algo parecido a lo que venía pensando. Mientras tú leías un libro. Y me quedé sin palabras porque no tuve ni tengo el valor de decirlo... que me hubiera casado contigo de habérmelo pedido. Y luego me he ido. Y me han venido de golpe las cosas que te hubiera dicho, las cosas que nunca te digo. Porque siempre me pasa lo mismo.

Solo me creo lo que veo y no te veo por aquí. Solo te quiero cuando veo que tú me quieres para ti.  Ahora sí. Suplícame, que me está gustando. Te enseñaré como lo hice yo. Insísteme todo lo que sepas y dame todo el tiempo la razón. Ahora te das cuenta de todo y yo lo cuento por los dos. Ahora te da miedo perderme y me lo pides por favor. Ahora sí. Suplícame, que me está gustando. Te enseñaré como lo hice yo. Insísteme todo lo que sepas y dame todo el tiempo la razón. Yo solo creo en lo que veo y no te creo si no estás aquí.

Hay cosas que hubiera preferido no saber y tu lo que sabes ya no quiero comprender. Pero hoy, al volverte a ver decidí empezar a quererte otra vez. Pero hoy, decidí otra vez… Que será la muerte me preguntaste un día, y no te supe contestar. Si la muerte es mirar y no verte, que la muerte es mirar y no verte. Podría confesarte cualquier cosa de mi vida, fantasmas congelados que se fueron a otro lado. Y es que hoy al volverte a ver decidí empezar a quererte otra vez. pero hoy, decidí…

Comparteixo l'article que m'han demanat avui diferents mitjans de comunicació de Tarragona com a periodista.    SOVINT, TOT COMENÇA AMB UN CRIT, UNA AMENAÇA, UN MISSATGE... Avui hem vist a la ciutat de Tarragona, com a moltes altres ciutats del món, actes per commemorar el Dia Internacional contra la violència de gènere. Aquesta xacra social s’ha d’acabar però certament és complicat eradicar-la en una societat on cada cop hi ha menys valors. La meitat de les víctimes de la violència de gènere del nostre país tenen menys de 40 anys i cada divuit segons, una dona es maltractada al món.  Al maltractament físic, que és el més evident i el de pitjor conseqüències, cal sumar-hi el maltractament psíquic. Perquè moltes dones pateixen aquest segon per part de les seves parelles,marits, companys...  Un crit, una amenaça, un missatge al mòbil o al contestador... totes aquestes accions són també violència de gènere. Qui és capaç d’iniciar la coacció amb aques...

Desciende a las profundidades de ti mismo, y logra ver tu alma buena. La felicidad la hace solamente uno mismo con la buena conducta. (Sócrates) NOMÉS Vull, només, dormir al teu costat i notar el pas suau del nostre somni. A través de la nit, tinc el desig d’arribar descansat al teu nou dia.  Necessito, només, l’aroma del cafè i el primer gest recent llevats, les passes nues per la cuina, trobar-nos casualment en un racó de casa. Puc, només, recordar les carícies ja donades, esperar de nou a l’ocasió, esperar que res ens condicioni. I no tenir més plans que viure bé, amb tu.     

No es lo mismo perder que no llegar , diu Miguel Delibes a “La sombra del ciprés es alargada” , la meva última lectura. Divendres passat vaig comprar llibres a la Rambla Nova i entre ells, aquest que avui us comento. La narració d’aquesta novel·la ens parla de Pedro i de Don Mateo. El primer és un nen que es queda orfe de petit i el segon és el seu oncle. Don Mateo educarà a Pedro però ho farà tot inculcant-li que per no ser desgraciat cal evitar qualsevol relació amb el món, tota emoció o contacte amb les persones. Òbviament el tema dóna molt tenint en compte que Delibes és un mestre en generar escenes i personatges especials.  Hi ha un fragment en concret que he anotat i que evidencia les creences que Don Mateo li imposa al jove Pedro: Hacen falta años para percatarse de que el no ser desgraciado es ya lograr bastante felicidad en este mundo. La ambición sin tasa hace a los hombres desdichados si no llegan a conseguir lo que desean. Més endavan...

Sí, ho he tornat a fer. He tornat a veure “Més enllà dels núvols”, la pel·lícula de Wim Wenders i Michelangelo Antonioni que tant m’apassiona. L’últim cop que la vaig veure ho vaig fer acompanyat però a la poca estona de començar em vaig quedar sol veient-la. Aquest diumenge també l’he vist acompanyat però qui seia al meu costat l’ha mirat atentament fins el final. Plegats, hem assaborit aquesta obra, els arguments, les pauses i els silencis però, sobretot, els diàlegs de totes les escenes. La pel·lícula és plena de perles, de petites frases que acaben sent grans als nostre pensament, dosis breus que permeten pensar àmpliament en moltes coses. El cinema, com els llibres o la música, és un bon refugi temporal en alguns moments del dia, en aquelles estones que ens agrada estar sols, que hem d’estar sols. En una escena concreta, es produeix aquest diàleg:   Ella: Últimamente me he preguntado por qué tengo tanta necesidad de oir palabras. Ya no se habla. Ell: Los ...

Les persones acostumades a gaudir dels llibres, el cinema, la música i molts altres arts, notem una pèrdua intensa quan algun dels autors i artistes que ens nodreix deixa de fer-ho. Uns perquè moren i uns altres, ben pocs, perquè decideixen no crear més. No ens podem pas molestar amb ells. Qui som nosaltres, que ens alimentem gràcies a les seves obres, per dir-los que ens han de seguir ajudant intel·lectualment?  Recordo que quan Patrice Leconte va anunciar que deixava de fer cinema, el 1997, em va saber molt greu i vaig notar una certa tristor. Ell és un dels meus directors predilectes, m’ha emocionat i regalat molt de plaer, m’ha fet pensar i m’ha enriquit enormement.  Si hagués de fer un llistat de les 25 millors pel·lícules que he vist, quatre serien d’ell: La chica del puente, El marido de la peluquera, El perfume de Yvonne y La viuda de Saint-Pierre . A cadascuna d’aquestes obres hi ha passió, bellesa, realitat, argument nutritiu per la ment i la capacitat ...

21 de setembre del 2014. Clermont Ferrand.  Tot pintant cares a les pedres del riu que he agafat amb les dues nenes del Jean, he pensat en altres coses. Havent-te imaginat amb totes les formes i postures, he conclòs i crec que amb encert, que si fossis un animalet, series un espiadimonis.  ESPIADIMONIS Fas la dansa del brot de la incertesa trencant-me el tapís de les llunyanies. Vens marxant i arribes neta de silencis i amb ferides. Reposes. Al palmell de la mà destre m’hi dibuixes els costums i els destins. Em voles a la galta, et guaito, t’amagues, em llepes, et beso. I em dius, a cau d’orella, que la vida és el racó de les paraules que diuen sempre el mateix. T’ho nego. La vida és el succés que passa i que es perd, que estima el camí ple de matinades, que és un joc de cafè i petons, de pauses i mirades. La vida són versos propers, al costat del meu costat.  Si fas de nou la dansa, vols que fem junts el camí?   Posdata: Tots els textos q...

Vaig enllestint, crec, aquell hàbit que tenia de deixar-li al seu abast tots els meus dies. La rutina de canviar els bons moments per agonies me l’he tret del pensament. Ja no estimo a qui s’allunya, ja no importa si ho entenc.  Ara trio cada dia què li passa al meu entorn, decideixo qui menteix i qui juga la partida. Ara llenço per la borda aquells mots que em semblen vells. Ara m’hi jugo la vida, ara m’hi deixo la pell.  Fatum Fatis ego perea (Que es faci el destí encara que jo mori)  La imatg e és el fragment d'un fresc pintat en una paret d'un palauet vell (i bell) mig abandonat en un racó de la França interior.

Quan notis que t’arriben els racons on amagaves les tristeses, quan res et cridi en aquell espai on t’han estimat, quan la mirada torni de lluny i buida, fes-m’ho saber.  Quan plogui i no juguis a posar-te la pluja a les butxaques, vagis pel carrer i sigui tard als racons més coneguts, i les cantonades no esperin res de tu... fes-m’ho saber.     Quan l’art de caminar sense rumb et porti al racó de les coses refusades i dels gestos que no van valer la pena. Quan et trafiqui la memòria dels noms oblidats i les rancúnies del dolor, i s’ocultin les tendreses mai donades... fes-m’ho saber i esperem.  Tornaré a veure’t i em tindràs, cosint cançons,   en un dels balcons de la nit, a la casa amb llum del final del passeig del teu rostre.  Foto: un arbre en un bosc de la Borgonya. Setembre del 2014.

Un text escrit fa pocs dies en un d'aquells exercicis d'instrospecció que faig. Recentment em surten molt bé, com mai. Fa uns mesos que el cor em dicta els dies i el camí, que no dic a la nit si m’ha dolgut el dia, que enganyo al cap si m’he perdut i no trobo el sentit de la tornada.  Fa uns mesos que sostinc el vol per veure les petjades que escolto i que no arriben, que amago el frec a frec amb certes llunyanies, que em sap greu una distància que no ploro.   Fa ben poc que intento una sortida que no té ni cap ni peus, que intento fer-te veure allò que tu no veus. Fa tot just ara un moment, que cercant motius per viure m’has vingut al pensament.

Qué fácil resulta la esfumación de alguien Aquesta és una de les moltes frases que he anotat mentre llegia “Los enamoramientos” , una de les millors obres que, sota el meu parer, ha escrit Javier Marías. Aquests dies he tingut el plaer de cruspir-me-la amb bons ulls. Se’n poden treure moltes conclusions de la seva lectura i hi ha fragments realment increïbles. Marías mai m’havia decebut. Ara tampoc ho ha fet.     El mundo deja entrar y hace salir a las personas demasiado en desorden . Ens ho diu en un altre moment tot parlant de les necessitats que tenim i la realitat que ens envolta perquè sovint no coincideixen. També pel fet que, en certes ocasions, les passes van en un sol sentit però el camí bifurca els senders.  Hi ha encara més frases que m’han semblat molt correctes i encertades. Comenta que La gente acaba por dejar marchar a los muertos, por mucho apego que les tenga, cuando nota que su propia supervivencia está en juego y que son un gran lastre....

Últimament faig moltes coses per petició popular o, dit d’una altra manera, perquè les amistats m’ho demanden o demanen. I a aquestes alçades ja no estic per disgustar ningú ni discutir masses coses. D’ençà que vaig decidir no publicar els comentaris que els lectors envien a cada escrit, hi ha qui m’ha dit que no els publico perquè no els rebo. I jo sempre dic que no és pas el motiu. No els publico perquè durant molts mesos he estat apàtic i mandrós per contestar-los per la via pública.  Si que vaig anar demanant als qui enviaven comentaris abans que, si volien, n’anessin enviant quan volguessin i jo els respondria per la via privada o, fins i tot sense contestar-los, els tindria molt en compte. I fins avui, cap dels lectors, alguns d’ells amics, m’han decebut. Ara, per petició popular com deia abans, he decidit que tornaré a publicar tots els comentaris que rebi. No puc garantir que els respongui tots però prometo que els publicaré tots i cadascun d’ells.  Aqu...